LA TARGETA POSTAL INFANTIL (1936)

Per tal de facilitar la comunicació dels xiquets evacuats amb els seus familiars, es va crear la denominada “targeta postal infantil”. El seu ús estava restringit a aquest col·lectiu, segons que disposava l’article primer del decret del 29 d’octubre de 1936 que la va instaurar. Hi havia dos tipus de targetes: les que, a més de dibuixos fets per artistes del Sindicat Únic de Professions Liberals, portaven un text escrit per Antonio Machado i les que no tenien cap il·lustració.

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA

Madrid va ser objecte d’una evacuació massiva amb l’objectiu de posar fora de perill dones, xiquets i ancians. Les bombes queien contínuament sobre la capital. Començaven a escassejar els queviures. L’horror de la Guerra Civil s’intensificava dia rere dia. Aleshores Xaló, a l’igual que moltes altres poblacions valencianes, es va convertir en una vila d’acollida de persones desplaçades des de Madrid. El 9 de setembre 1937, l’Ajuntament de Xaló va enviar la següent comunicació a les autoritats provincials: Que el número de refugiados en el día de hoy es de doscientos veinte y cinco.

XALÓ S'AVITUALLA DE PEBRE ROIG (1938)

El 18 de noviembre de 1938, l’Ajuntament de Xaló va demanar permís al Delegado de Abastos d’Alacant per a l’adquisició d’una partida de pebre roig: Interesando autorización para que Antonio Campillo de Molina de Segura facture a Vicente Moncho Mengual de esta plaza 100 kilos de pimentón. Aquesta quantitat de pebre roig no devia ser suficient, perquè el dia 26 del mateix mes, la Corporació municipal va sol·licitar l’autorització per a comprar-ne 200 quilos més, també a la localitat murciana de Molina de Segura. 

LA INSTAL•LACIÓ DEL TELÈFON A L’AJUNTAMENT (1936)

El 7 de novembre de 1936, l’Ajuntament de Xaló va demanar al Jefe de Teléfonos de Gandia la col·locació d’un aparell a les dependències municipals. Així ho acredita el Llibre d’Eixida del referit any: Solicitando instalación del teléfono en la Casa-Ayuntamiento. 

LA FABRICACIÓ DE LES TAULES DE LES ESCOLES DE LA DUQUESSA

Les escoles fundades a Xaló, Llíber i Gata per la testamentaria de la duquessa d’Almodóvar precisaven de taules per als alumnes i la seua fabricació fou encomanada a un fuster de Gata. Així ho recull l’auto de 17 de març de 1832 dictat pel jutge de la testamentaria: Que, teniendo noticias positivas de la urgente necesidad que hay de contruirse mesas para las Escuelas de los niños y niñas de los pueblos de Jalón, Llíber y Gata, pues que sin ellas no puede darse la enseñanza y de consiguiente no se logra el fin propuesto en el establecimiento de aquéllas, debía mandar y mandó: se proceda desde luego a la construcción de las mesas indicadas encargándose de ello Vicente Mulet, vecino de Gata.

LA PANSA A XALÓ (1938)

L’elaboració de la pansa a Xaló no es va interrompre durant la Guerra Civil; així ens ho confirma una anotació feta l’any 1938 en el Llibre-Registre de l’Ajuntament: Remitiendo relación de los agricultores que tienen pedida sosa cáustica para escaldar.

TEMPS D'ESCASSESA

El 4 d’agost de 1938 es va produir a Xaló una situació d’escassesa d’aliments. En la documentació municipal, s’hi va anotar la següent informació: se encuentran 15 niños en régimen de lactancia artificial y se carece de leche de cabra y vaca. Dos dies després, s’hi va fer constar la falta de sucre.

LES VINYES EN PERILL

A través de l’acta corresponent a la sessió del Plenari del 13 de juliol de l’any 1859 se sap que els dies 7, 8 i 9 d’aquell mes van ser força calorosos i que el raïm va acabar patint-ne les conseqüències:  (…) bajo la presidencia de D. Francisco Llopis, se declaró por ésta abierta la sesión, manifestando que además del oidium en las vides (…) hace cinco años, acaba de recibir Jalón otra plaga mayor con la quema casi total de la uva, que tuvo lugar en los días siete, ocho y nueve del corriente dejando a este vecindario en la mayor miseria y aflicción por no contar con otra cosecha ni más pingüe ni más abundante en este término, pues está plantado casi todo de cepas.  

LA XOPADA L'ANY 1952

La Comissió Municipal Permanent de l’Ajuntament de Xaló en la seua sessió del 5 de febrer de 1952 va acordar adecentar la zona de la Xopada de la següent manera: proceder a la limpieza de dichos terrenos y nivelación de los mismos, colocando bajo los árboles existentes algunos banquillos. També s’hi va prendre un altre acord: se tomen las medidas pertinentes para que en dicho sitio no se establezcan mendigos y gitanos como ha venido sucediendo. 

L'ALCALDIA DE BÈRNIA

La Comissió Municipal Permanent de l’Ajuntament de Xaló en sessió celebrada el 30 de novembre de 1926 va adoptar la següent mesura: Se acordó asimismo que, habiendo presentado la dimisión verbalmente el alcalde pedáneo de Bernia, Francisco Mengual Ivars, en admitirla y nombrar para el referido cargo vacante a Jaime Sendra Zaragozí.  

LA COLLITA NO S'ATURA PER RES

La presa d’Axdir (Marroc) per l’exèrcit espanyol no es va celebrar a Xaló quan corresponia. El 6 d’octubre de 1925 la Comissió Municipal Permanent va decidir traslladar la commemoració a una data posterior. El motiu fou el següent: (…) que en esta época la mayor parte del vecindario se halla en el campo en las operaciones de recolección.

EL DRET AGRARI DE XALÓ

Les distàncies fixades per les Ordenances de 1906 tenen preferència sobre les establertes en l'article 591 del Codi Civil. Aquestes distàncies -que s'han de comptar des de la fita amb el terreny del veí- varien segons l’espècie vegetal que s’haja decidit plantar. Així, si són ceps o penqueres, es mantindrà la separació de 1,10 mts. i, quan es tracte d’arbres fruiters, serà de 3,50 mts. Així mateix, les Ordenances fixen una distància de 7 mts. per a les oliveres, les figueres i els garrofers, i una separació de 6 mts. per als ametlers.

LA COLLITA DE L’AMETLA (XALÓ, 1755)

En una declaració inclosa en un expedient judicial de l’any 1755, el llaurador Antoni Font es refereix a l’activitat de coxer almendras. Així mateix, Josepa Vallés hi afirma que tiene una porción de almendras para coger en la piesa de tierra, vulgo dicha de la Murta. Aquest expedient porta la data del 20 d’agost, és a dir, a les acaballes de l’estiu; un temps que el calendari agrícola considera oportú per a començar a arreplegar les ametles.       

SERVET I MAURÍ, DOS COGNOMS XALONERS D'ORIGEN FRANCÉS

El cognom Servet fou introduït per Jaume, natural del regne de França, a les darreries del segle XVII. Una vegada instal·lat a la nostra baronia, el 25 de novembre de 1699 es va casar amb la xalonera Anna-Maria Fullana. Així ho constata el Segon Quinque Libri de la parròquia. El cognom Servet s’ha convertit, doncs, en l’única recialla de la presència de francesos en el període històric de la refundació de Xaló, després del daltabaix demogràfic que va suposar l’expulsió dels moriscos. Finalment, també des de França però ja al segle XVIII, arribarà al nostre poble un mercader dit Michel Maury, que serà el primer avantpassat de tots els xaloners i xaloneres que han portat o porten el cognom Maurí.

NA BEATRIU I LA VALL DE XALÓ

En la seua senectut madona Beatriu, l’àvia paterna de Joanot Martorell, va fixar la seua residència habitual a la Vall de Xaló, i només l’abandonava quan havia de desplaçar-se a Gandia o València; això passava en comptades ocasions i es devia a la necessitat de resoldre algun assumpte urgent. 

LA CONSTRUCCIÓ DEL PONT DE LA SOLANA

L’any 1918, el Sindicat Agrícola de Xaló va sol·licitar de la Diputació Provincial d’Alacant la construcció d’un pont que unira el poble amb la partida de la Solana. Un any més tard, l’Ajuntament de Xaló s’adheria a aquesta proposta, tot considerant-la de suma necesidad al efecto de evitar los perjuicios que a los habitantes de la partida Solana se les ocasiona en las avenidas del río Gorgos, privándoles el poderse trasladar y comunicarse desde ellos con la población. Així es va fer constar en l’acta de la sessió del Plenari corresponent al dia 6 d’agost. Però, a més a més, hi apareixen dades referides a la ubicació del futur pont: (...) sobre dicho río que, empalmándose en la desembocadura de la calle San Cristóbal, limite en el camino que conduce a dichos suburbios.

L'INICI DE L'EMIGRACIÓ A ALGÈRIA

Els anys centrals del segle XIX van ser especialment calamitosos per a l’agricultura de Xaló: d’una banda, entre el 1854 i el 1859 la plaga de l’oídium va atacar amb virulència les vinyes del terme i, de l’altra, l’onada de calor del juliol de 1859, les copioses nevades de l’hivern de 1860 o la sequera dels mesos d'abril i maig d'aquell mateix any van fer minvar d'una manera força sensible les collites. Davant aquesta crítica situació, alguns veïns de Xaló van prendre la decisió de marxar a Alger i Orà com a única forma d’assegurar-se la subsistència.

LA VALL DE XALÓ L'ANY 1447

Per les dades donades l’any 1447 per Maria, l’esposa de Jaume Ripoll, peraire de professió, sabem que a Xaló només vivien dues famílies cristianes, la seua i la del llaurador Pere Baldó. La resta dels habitants de la vall eren musulmans. La informant ho contava així: (…) et dix que encara no ha tres anys, poch o menys, que, en la Vall de Xaló, ella testimoni véu que no·y estaven ni habitaven sinó dos casats de cristians, ço és, lo marit d’ella e ella e en Baldó e sa muller (…)

EL RIU XALÓ O GORGOS

A mitjans del segle XIX i a propòsit del riu Xaló o Gorgos, Pascual Madoz deia en el seu Diccionario geográfico-histórico: Es poco caudaloso cuando no llueve, pero furiosas sus avenidas en tiempos lluviosos, de que ha resultado su ancho cauce lleno y embarazado de cantos enormes acarreados por las aguas.

EL ROMER, UNA FESTA TRICENTENÀRIA

Maria Sivera, Xaro Cabrera, Rafaela Lillo i Antònia Server van estudiar a fons l’origen i característiques de la Festa del Romer, que se celebra en honor a Sant Pere Màrtir o de Verona. Les autores van observar que la primera vegada que apareix esmentada en l’Arxiu Parroquial de Xaló es remunta a l’any 1712. És, per tant, una festa que ja compta amb 300 anys d’història i que cal conservar per a les futures generacions.

SANT PERE, PROTECTOR DEL CAMP

Jesús Contreras, un antropòleg català especialitzat en festes populars, ha pogut comprovar que, mentre els sants del gener i començaments del febrer són invocats per a la salut humana (pensem en Sant Blai) o la dels animals (Sant Antoni Abat o del porquet), els qui tenen la seua festivitat entre els mesos de març a juny solen ser protectors del camp. Aquest és el cas de Sant Pere Màrtir o de Verona. I és que la por de perdre la collita feia que la societat agrícola d’antany confiara en un auxili sobrenatural.

SANT PERE I EL ROMER

Sant Pere Màrtir o de Verona va morir assassinat mentre feia el trajecte de Como a Milà. L'instrument del martiri fou una "faca" que li van clavar al cap. Conta la tradició que la seua sang va esguitar una mata de romer que hi havia a la vora del camí. A partir d'aquell moment, la planta va adquirir una virtut protectora contra les pedregades que de tant en tant assoten els nostres camps. Aquesta és la raó que explica que a Xaló per la festivitat del sant es facen costalets de romer.

LA TRENCADA DE LES AMETLES

Al segle XVII, quan s’havien de trencar ametles, es llogaven dones perquè feren aquesta faena, segons que ens informa la següent anotació: A 28 de nohembre, paguí a Pere Martí, el balle, pera pagar les dones que trencaren la almela de Xaló el present any de 1615 (Entrada nº 948 del llibre de comptes del canonge Roc Torrent, procurador del baró de Xaló).

JOAN SERRA, L'EIVISSENC

El repoblador Joan Serra va nàixer a l’illa d’Eivissa. Va engendrar tres fills amb la seua esposa, Joana Marí, nascuda també a Eivissa: Antonina, Joan i Antoni. Tenia 99 anys d’edat quan va morir. Va atorgar testament en presència del notari Joan Crespo. Fou soterrat al vas de l’església de Xaló el 30 de març de 1650. Els seus marmessors van ser Antoni Serra, el seu fill, i Joan Berenguer, el seu nét. 

L'IMPOST SOBRE L'OLI

En l’acta de la sessió del Plenari celebrada el 21 d’octubre de 1847 figura la xifra que la Corporació xalonera tenia la previsió de recaptar per l’impost sobre l’oli, i era la següent quantitat: Otrosí = El de dos reales diez y siete maravedís en arrova de aceyte que se venda en los establecimientos públicos que por cálculo podrá producir mil cien.

LES RECLAMACIONS DELS CONTRIBUENTS

Amb certa freqüència, les actes de les sessions de la Corporació municipal del segle XIX donen informació sobre instàncies signades per contribuents que manifesten no estar d’acord amb la liquidació que els ha girat l’Ajuntament de Xaló, com és el cas de la que Pere Tàrrega va presentar el 15 de juliol del 1851 en representació pròpia i en la d’alguns veïns de Llíber que tenien propietats a Xaló: Los que suscriben vecinos de Llíber y terratenientes de Jalón a V.S. con todo respeto esponen que, confrontadas las cantidades de la Contribución Territorial que se les ha pasado por el año actual con los repartos que estubieron al público, advierten que se les exige mayores cantidades que las que según aquéllos les corresponden.  

UNA NEVADA ABUNDOSA

En aquesta foto del record, s’hi pot veure l’aspecte que presentaven les teulades de Xaló i la imatge ben insòlita de la muntanya de la Devesa completament nevada. La foto va ser presa el mes de febrer de 1983. Aquell any va arribar a nevar fins i tot a les poblacions de la costa.  

EL XALÓ DE L'ANY 1635

En aquest plànol, apareix pintada en color blau l’extensió que Xaló tenia l’any 1635. El poble va créixer sobretot a finals del segle XVIII i mitjans del XIX a causa de l’impuls econòmic que va representar l’elaboració i comercialització de la pansa.

LA PÓLVORA FESTIVA

En algunes celebracions del segle XVII, la pólvora era un element que s'hi feia notar. És el cas de la festa que va tenir lloc el 1626 quan na Jerònia d’Íxer va prendre possessió de la Baronia de Xaló. Però aquesta no és la única ocasió en què ha quedat constància documental del llançament de coets; ben al contrari, sembla que era una pràctica bastant freqüent. Així ens ho fa pensar una anotació feta pels jurats de Xaló el 1627: Ítem, donà e pagà per pólvora junt a (la) que ha comprat lo jurat Pere Monserrat per a la festa del poble per 11 reals.

EL SOLDAT XALONER QUE BUSCAVA PROTECCIÓ (II)

Aquell 24 de novembre de 1720, mossén Francesc Armengol, rector de la parròquia de Xaló, va manifestar el seu suport a la causa del jove Bertomeu Ordines: (…) que, no conviniendo su Magestad [Felip V] y sus ministros en librarle de las referidas penas no era su ánimo [el de Bertomeu] el salir de la protección de su madre, la yglesia, y quería bolverse a ella. Todo lo qual, como se hallase presente dicho cura, cabeça de esta parrochial, y en nombre de ella, le ofreció abrasar, defender y amparar en la mejor forma que a su estado y empleo incumbe. 

EL SOLDAT XALONER QUE BUSCAVA PROTECCIÓ (I)

En el lugar de Xalón a los veinte y quatro días del mes de noviembre de mil setecientos y veinte años, Bartolomé Ordines, vezino del lugar de Xalón, retraído en la iglesia parrochial de dicho lugar por delito que tiene cometido contra el real servicio, (h)aviéndose huido y hecho fugitivo de las tropas del rey Phelipe Quinto, después de haver centado plasa en sus reales tropas de infantería, en el regimiento de Mallorca, y entendido que por dicho delito la justicia le quería prender, no dándose por libre de pena capital, se refugió a protección y amparo de nuestra madre, la yglesia de dicho lugar, la que quiere le valga, protexe y ampare. 

LA SEDA A LA MARINA ALTA

Ondara era la població de la comarca de la Marina Alta que més seda va produir el 1738 (840 lliures), i anava seguida pel Verger (420), la Setla i Mira-rosa (300), Xaló (180), Beniarbeig (171) i Gata de Gorgos (168). 

LA TORRE DE BÈRNIA

L’anomenada Torre de Bèrnia –que no s’ha de confondre amb el Fort– era una construcció defensiva que ocupava un quadrat de sis metres al cim de la serra. El dia 3 de maig de 1250 el rei Jaume I va atorgar a Pere Blasc l’encàrrec de custodiar-la. Vint dies després, el monarca va ratificar l’esmentada comanda, tot assignant-li a Blasc sis homes perquè l’ajudaren a complir-la. 

ELS TORRENTS DE LA SOLANA

Quan a Xaló plou de forma intensa, es formen a la Costera de la Solana dos torrents d’aigua impetuosa. En aquesta imatge, els podreu observar fàcilment: són les dues línies blanques que hi apareixen. 

LA PROHIBICIÓ DE LES "ESQUELLADES"

Quan una persona vídua es tornava a casar, a Xaló hi havia el costum de fer-li una “esquellada”, ço és, els veïns seguien la comitiva nupcial fent sonar esquelles. El soroll era ensordidor. Es tractava d’una tradició molt arrelada, però també humiliant per als qui la patien. Per tal d’evitar-la, algunes parelles es casaven quan tot el poble dormia. L’Ajuntament d’aleshores va prendre la decisió d’intervenir a favor de la dignitat d’aquestes persones tot prohibint les esquellades en l’article 40 de les Ordenances de 1906. 

EL FORN ROMÀ DE LES HORTES DE XALÓ

La producció d'aquest forn terrisser se centrava principalment en la fabricació d’àmfores destinades a emmagatzemar el vi i l’oli. En primer lloc, amb un percentatge del 60%, trobem l’àmfora vinària Dressel 2/4. En segon, amb un percentatge menys nombrós (11%), s’ha constatat la producció de l’àmfora Dressel 26, de tipus oleari. Finalment, cal destacar la fabricació de tegulae (teules) amb un percentatge del 17%.

"ORQUÍDIES DE XALÓ" (2007)

Toni Pont Font, l’autor del llibre, ens diu que al terme de Xaló hi ha almenys 18 espècies d'orquídies mediterrànies agrupades en 7 gèneres i que són plantes de floració primaveral més bé primerenca. En general, els mesos més abundants en floracions són abril i maig. El gènere Spiranthes n’és una excepció, ja que té un parell d’espècies que floreixen a l’estiu i la tardor respectivament.

ELS GARCÉS, UN LLINATGE DE NOTARIS XALONERS

Al segle XVIII, els notaris Garcés van ser quatre: Pere Garcés Oliver, l’avi; Climent Garcés Ferrà, el fill; Climent-Eugeni i Joan Baptista Garcés Fornells, els néts. Isabel Garcés Gil, filla de Climent-Eugeni es va casar amb Pere Durà Salom, natural de Pedreguer, i un dels fills d’aquesta parella dit Miquel fou notari –a més d’alcalde de Xaló– i també ho seria Joan Baptista, fill d’aquell i de Rosa Garcés Vicens.  

CAMPS I PASTURES

A mitjans del segle XIX, l’elaboració de la pansa es va convertir en el principal motor de l’economia, i això va produir un considerable augment del terreny plantat de ceps. Moltes de les antigues pastures es van transformar en vinyes per les necessitats de la indústria pansera. Fou aleshores quan el paisatge de Xaló va experimentar un canvi que va afectar a les muntanyes i, especialment, a les zones on venia practicant-se el pastoreig. D’aquesta manera, les exigències productives van determinar la proliferació de les escales de cultiu, és a dir, parcel·les disposades esglaonadament i delimitades per marges de pedra seca.   

ELS XALONERS I ELS SEUS OFICIS (1865)

L’acta corresponent a la sessió del Plenari de l’Ajuntament de Xaló del 12 de març de 1865 ens informa sobre els oficis a què es dedicaven alguns veïns de Xaló: (…) don José Martínez y Bisbal, profesor de instrucción primaria; don Manuel Jaime, veterinario; don Gerónimo Mengual y Font, comerciante; don Vicente Botella y Mestre, carpintero; don José Seguí y Llavador, alpargatero; don José Sivera y Gadea, herrero; don Francisco Font y Puigserver, zapatero; don José Aranda y Fullana, presbítero; don Joaquín Ferrer y Fullana, tejedor; don José Garcés y Fullana, albardero; don Bautista Mengual y Font, ganadero; don Juan Noguera y Mengual, tratante en ganado. 

L'APICULTURA A XALÓ AL SEGLE XVII (II)

En el testament de Bertomeu Campamar, repoblador mallorquí establit a Xaló, figura una clàusula referida a l’apicultura: Ítem, done, dexe y llegue a Margalida Campamar, deu colmenes plenes o de la manera que estaran en lo dia que me moriré. Aquest testament va ser rebut pel notari Pere Font el 29 de desembre de 1669.  

L'APICULTURA A XALÓ AL SEGLE XVII (I)

En el cas del nostre poble, s'han trobat referències documentals sobre l’apicultura que es remunten al segle XVII. Així, l’any 1632, na Jerònia d’Íxer, l’aleshores senyora de Xaló, va establir a Mateu Monjo unes terres sitas et positas in partita de la Solana. Entre les condicions que aquest repoblador devia complir es trobava la següent: que en la dita terra ha de fer y construir un corral e/o colmenar pera tenir colmenes en ell. 

BARONESSA DE XALÓ I LLÍBER I SENYORA DE GATA

Josepa Doménica Català de Valeriola, duquessa d'Almodóvar, va nàixer el 1764 i va morir el 1814. D’aquesta darrera data, enguany es compleixen els dos-cents anys. Es tracta d’una commemoració que té rellevància històrica no tan sols per Xaló, sinó també per a Gata de Gorgos i Llíber. De Xaló i Llíber fou baronessa i de Gata, senyora. Quan va morir tenia cinquanta anys. Va traspassar a la ciutat de València, on la van inhumar a la capella de Sant Antoni Abat de la catedral. La duquessa havia demanat que al seu soterrar no hi haguera cap tipus de profusió ni vanitat. 

UN FERM IMPULS A LA CONSTRUCCIÓ DE L'ESGLÉSIA

El dia 19 d’octubre de l’any 1804, la duquessa d'Almodóvar va atorgar testament. En una de les disposicions d’aquest document, s'hi va incloure la següent previsió: en caso de no estar concluida la Iglesia Parroquial de Xalón se aplique una cantidad que sea suficiente para concluirla, a voluntad y juicio prudente de mis testamentarios. Per causa d’aquesta preocupació, és possible que la duquessa a partir de 1800 –l’any en què va heretar la Baronia de Xaló– decidira vindre a interessar-se per la necessitat de construir una nova església, i residira durant un temps a la casa-palau. Açò concordaria amb les dades de la memòria oral. 

LA MARINA, UNA COMARCA CONEGUDA INTERNACIONALMENT

En un informe de l’any 1902 es parla de la necessitat de connectar per ferrocarril Alacant i la Marina, una comarca que el redactor del document defineix de la següent manera: En esta provincia está enclavada la región de la Marina, constituida por más de setenta pueblos con un terreno que bien pudiera llamarse privilegiado, y sus valiosísimos productos gozan de gran estima y son más conocidos quizás en el extranjero que en nuestro propio país. Denia, Jávea, Pedreguer, Gata y Jalón son nombres tan conocidos en los mercados de Londres y New York por sus frutas secas y verdes, como casi ignorados para muchos españoles. 

LES SÉQUIES DE XALÓ

Les séquies de Xaló formaven xarxes complexes, de manera que sempre hi havia una séquia principal i diversos ramals que prenien l’aigua d’aquesta. De la importància del referit sistema de reg, en dóna fe el capítol XX de la Carta Pobla de 1611, que imposava als repobladors les següents obligacions: (…) adobar, conservar y scurar les séquies principals fins arribar als molins y així mateix fer adobar los asuts, a despeses de dita universitat y singulars persones de dits llochs del Ràfol y Líber y les demés séquies de la horta les hajen de fer conservar y escurar los hereters, ço és cascú per son enfront, de manera que el señor no tinga obligasió alguna en respecte de dites séquies y açuts.

EL BICENTENARI DE LA MORT DE LA DUQUESSA D'ALMODÓVAR (1814-2014)

Tal dia com hui de fa dos-cents anys moria la duquessa d’Almodóvar, baronessa de Xaló i Llíber i senyora de Gata. El seu suport econòmic fou decisiu per a la construcció de l'església parroquial de Xaló. Una làpida recorda aquest fet: (…) y a nombre de la misma sus albaceas testamentarios se hizo esta yglesia, ayudando los vecinos de este pueblo y se concluyó en 30 de julio de 1831.  

LA FESTA DE SANT BLAI

Hui, dia 3 de febrer, un any més, la gent de Xaló ha complit amb la tradició d’anar a l’església a beneir els rotllos de Sant Blai. És un costum que es perpetua des de fa segles. Sant Blai té encomanada la protecció de la gola i les vies respiratòries. Se l’invoca demanant-li confiadament: “Sant Blai gloriós, lleva’m la tos!” o, també, “Sant Blai gloriós, cura'm el mal de gola i la tos!”. 

L'OROGRAFIA DE XALÓ

Al terme municipal de Xaló, hi ha un remarcable contrast entre la plana on s’assenta la vila i els seus voltants i la resta del territori, que es caracteritza per un relleu molt accidentat. Aquesta combinació origina una diversitat de paisatges que constitueix un gran atractiu per als visitants. Les tres serres de major elevació del terme són: la de Bèrnia (1.128 mts.); la de del Ferrer (889 mts.) i, finalment, la del Castellet d’Aixa (608 mts.).

LA SENYORIA DE XALÓ COM A CASA FORTA

A l’igual que el Fort de Bèrnia, la Senyoria de Xaló i la seua torre tenien una funció de protecció contra possibles incursions dels pirates del nord d'Àfrica. Així ens ho confirma el capítol XVII de la Carta Pobla de 1611: (...) que en qualsevol ocasió que y haja nova de moros de la mar, la dita universitat de dits llochs (Xaló i Llíber) y singulars persones de aquells sien tenguts y obligats a guardar la casa y torre del señor y fer de centinela francament, sens paga ni renumeració alguna y que axí mateix lo señor (...) promet y se obliga recollir y receptar en dita ocasió en la dita sa casa y torre als vehins y habitadors de dits llochs.