ADÉU AL CASTELL D'OCTUBRE!

Ara que desapareix el castell, un dels elements més tradicionals de les nostres celebracions d’octubre, convindria recordar que, any rere any, en cada programa de festes se’l qualificava de “gran” i és que veritablement ho era. Enmig de la foscor, es produïa aquell magnífic esclat de llums multicolors. Era un plaer per a la vista, però també el més digne colofó a la processó que s’acabava de celebrar en honor a la patrona de Xaló. No ho oblidarem mai.     

L'ORIGEN DE LES FESTES DE SANT DOMÉNEC

L’origen de les actuals Festes de Sant Doménec es remunta al porrat que es feia a mitjans del segle XIX en la data del 4 d’agost a la Placeta de l’Ermita; posteriorment, el Plenari de l’Ajuntament de Xaló va prendre dues decisions en la seua sessió del 25 de juliol de 1897: d’una banda, traslladar el lloc de celebració a la Plaça Major i carrers adjacents i, de l’altra, perllongar la seua durada a tres dies, que serien el 4, 5 i 6 d’agost.

EL ROMER, UNA FESTA TRICENTENÀRIA

Maria Sivera, Xaro Cabrera, Rafaela Lillo i Antònia Server van estudiar a fons l’origen i característiques de la Festa del Romer, que se celebra en honor a Sant Pere Màrtir o de Verona. Les autores van observar que la primera vegada que apareix esmentada en l’Arxiu Parroquial de Xaló es remunta a l’any 1712. És, per tant, una festa que ja compta amb 300 anys d’història i que cal conservar per a les futures generacions.

SANT PERE, PROTECTOR DEL CAMP

Jesús Contreras, un antropòleg català especialitzat en festes populars, ha pogut comprovar que, mentre els sants del gener i començaments del febrer són invocats per a la salut humana (pensem en Sant Blai) o la dels animals (Sant Antoni Abat o del porquet), els qui tenen la seua festivitat entre els mesos de març a juny solen ser protectors del camp. Aquest és el cas de Sant Pere Màrtir o de Verona. I és que la por de perdre la collita feia que la societat agrícola d’antany confiara en un auxili sobrenatural.

LA PÓLVORA FESTIVA

En algunes celebracions del segle XVII, la pólvora era un element que s'hi feia notar. És el cas de la festa que va tenir lloc el 1626 quan na Jerònia d’Íxer va prendre possessió de la Baronia de Xaló. Però aquesta no és la única ocasió en què ha quedat constància documental del llançament de coets; ben al contrari, sembla que era una pràctica bastant freqüent. Així ens ho fa pensar una anotació feta pels jurats de Xaló el 1627: Ítem, donà e pagà per pólvora junt a (la) que ha comprat lo jurat Pere Monserrat per a la festa del poble per 11 reals.

LA FESTA DE SANT BLAI

Hui, dia 3 de febrer, un any més, la gent de Xaló ha complit amb la tradició d’anar a l’església a beneir els rotllos de Sant Blai. És un costum que es perpetua des de fa segles. Sant Blai té encomanada la protecció de la gola i les vies respiratòries. Se l’invoca demanant-li confiadament: “Sant Blai gloriós, lleva’m la tos!” o, també, “Sant Blai gloriós, cura'm el mal de gola i la tos!”. 

LES FESTES DE SANT ANTONI I SANT PERE

Existeix un cert paral·lelisme entre les festes locals de Sant Antoni i Sant Pere màrtir o de Verona. La segona té lloc el darrer dissabte del mes d’abril. Són dues festivitats que, tot i que no arriben a tenir la importància de les dels sants patrons de Xaló (la Mare de Déu Pobra i Sant Doménec), se celebren des de fa segles i tant en l’una com en l’altra hi ha famílies que s'han encarregat d'organitzar-les generació rere generació. Gràcies a elles aquestes dues festes no han desaparegut. Però, a més a més, dels sants que les presideixen s’espera un auxili que no és general –com el que se’ls atribueix als sants patrons–, sinó que es caracteriza per la seua especialització: la salut dels animals (en el cas de Sant Antoni) i la protecció contra les pedregades (en el de Sant Pere). 

L'ANIMAL QUE LI FA COMPANYIA A SANT ANTONI

Generalment es tracta d’un porc, però no sempre. En la representació de Sant Antoni[1] que es conserva a l’antiga alqueria de Masserof de Xaló, crida l’atenció la presència d’un anyell en comptes d’un bacó. Però en la imatge que hi ha al temple parroquial apareix l’animal tradicional, pintat d’un color negre intens i ajagut. Sembla que estiga malalt o que li falten forces per a posar-se dret. Aquesta estranya positura es podria relacionar amb allò que conta la tradició: quan Sant Antoni estava al desert fent vida d’ermità, va aconseguir curar un porquet que no caminava bé. Diuen que, com a senyal de la seua gratitud, aquell garrinet seguia el seu benefactor pertot arreu. 

[1] Es tracta d’un retaule ceràmic.

MÉS DADES SOBRE LA FESTA DE SANT ANTONI

Per mitjà d’unes anotacions fetes per mossén Josep Paradís en els llibres parroquials, se sap que el 1687 un veí de Xaló dit Martí Pastor va ser clavario de S. Antonio i que, entre les despeses que va originar la festa d’aquell any, s’hi trobaven les del pambenet i la processó.

QUE POC FALTA PER A SANT ANTONI!

Les primeres referències documentals sobre l’altar de Sant Antoni Abat (dit també “del porquet") es remunten a l’any 1654: primo, un frontal de guadamazil; ítem, dos toallas con randa; ítem, un frontal de red de hilo de cáñamo con aforro de viento; ítem, una lámpara de alatón; ítem, dos candelabros de alatón.