LA SENYORIA DE XALÓ COM A CASA FORTA

A l’igual que el Fort de Bèrnia, la Senyoria de Xaló i la seua torre tenien una funció de protecció contra possibles incursions dels pirates del nord d'Àfrica. Així ens ho confirma el capítol XVII de la Carta Pobla de 1611: (...) que en qualsevol ocasió que y haja nova de moros de la mar, la dita universitat de dits llochs (Xaló i Llíber) y singulars persones de aquells sien tenguts y obligats a guardar la casa y torre del señor y fer de centinela francament, sens paga ni renumeració alguna y que axí mateix lo señor (...) promet y se obliga recollir y receptar en dita ocasió en la dita sa casa y torre als vehins y habitadors de dits llochs.

S'EIXAMPLARÀ EL TAULER DEL PONT DE LA CV-750 AL SEU PAS PER XALÓ

Aquesta foto va ser presa l'any 1907

El Pla de Millora de la Xarxa Viària Provincial de la Diputació d’Alacant per al 2014 contempla l’eixamplament del tauler del pont sobre el riu Xaló de la CV-750 al terme municipal de Xaló. És una de les millors notícies que ens podien donar a la gent de Xaló en aquest començament d’any. El pont es va acabar el 1907. Es va edificar amb l’objectiu que facilitara la comunicació entre el pont de Parcent i Benissa. Es va construir en un moment històric en què hi havia un gran interés d’ampliar la xarxa de camins a fi de promoure els intercanvis comercials. Cal assenyalar que el 1903 s’havia aprovat un Plan de Caminos Vecinales per a tot l’Estat. En el cas de la Marina, es considerava prioritari unir Benidorm amb Pego. 

ELS MOLINS DE LA BARONIA DE XALÓ

Foto: Nathalie Agulles Fullana

Els quatre molins de la Baronia (de la Tarafa, Nou, del Giner i de Llíber) aprofitaven les aigües del riu Xaló per a moure les seues moles, ja que la situació del nostre poble al fons d’una vall encerclada de muntanyes no permet que el vent bufe amb la força requerida per a la instal·lació de molins eòlics. 

LA SÉQUIA DE TORRES

A Xaló, hi ha una séquia que no s’ha utilitzat mai per al reg, sinó que ha complit i segueix complint una funció de drenatge de les aigües que, en el transcurs d’una ploguda, baixen des de la partida de Benibrai en direcció cap al casc urbà; es tracta de la séquia de Torres. Aquesta va rebre el seu nom d’un veí del segle XVII: Joan-Antoni Torres, que era notari de professió i tenia unes terres al costat de la séquia. 

LES FESTES DE SANT ANTONI I SANT PERE

Existeix un cert paral·lelisme entre les festes locals de Sant Antoni i Sant Pere màrtir o de Verona. La segona té lloc el darrer dissabte del mes d’abril. Són dues festivitats que, tot i que no arriben a tenir la importància de les dels sants patrons de Xaló (la Mare de Déu Pobra i Sant Doménec), se celebren des de fa segles i tant en l’una com en l’altra hi ha famílies que s'han encarregat d'organitzar-les generació rere generació. Gràcies a elles aquestes dues festes no han desaparegut. Però, a més a més, dels sants que les presideixen s’espera un auxili que no és general –com el que se’ls atribueix als sants patrons–, sinó que es caracteriza per la seua especialització: la salut dels animals (en el cas de Sant Antoni) i la protecció contra les pedregades (en el de Sant Pere). 

L'ANIMAL QUE LI FA COMPANYIA A SANT ANTONI

Generalment es tracta d’un porc, però no sempre. En la representació de Sant Antoni[1] que es conserva a l’antiga alqueria de Masserof de Xaló, crida l’atenció la presència d’un anyell en comptes d’un bacó. Però en la imatge que hi ha al temple parroquial apareix l’animal tradicional, pintat d’un color negre intens i ajagut. Sembla que estiga malalt o que li falten forces per a posar-se dret. Aquesta estranya positura es podria relacionar amb allò que conta la tradició: quan Sant Antoni estava al desert fent vida d’ermità, va aconseguir curar un porquet que no caminava bé. Diuen que, com a senyal de la seua gratitud, aquell garrinet seguia el seu benefactor pertot arreu. 

[1] Es tracta d’un retaule ceràmic.

EXPOSICIÓ FOTOGRÀFICA AL MUSEU

La sala d’audiovisuals del Museu Etnològic de Xaló és un lloc adequat per a donar a conéixer els treballs artístics tant d’autors locals com forasters en àmbits tan diversos com la pintura, l’escultura, la ceràmica o la fotografia. I en aquest sentit cal destacar que el passat diumenge es va inaugurar una exposició amb imatges del ral·li fotogràfic que es va celebrar el dia 29 de desembre. Podeu visitar-la fins el 15 de febrer. 

L'ANTIGA ALQUERIA DE CUTA

Cuta és una partida que, a hores d’ara, està dividida administrativament entre els municipis de Xaló i Llíber. El seu topònim ha variat al llarg dels segles: així, a l’Edat Mitjana, se la denominava “Cotar” i, posteriorment, en temps dels Martorell, “Cuca”. L’antiga alqueria de Cuta formava part del dot que Isabel Martorell va aportar quan es va casar amb el poeta Ausiàs March l’any 1437. El matrimoni només va durar dos anys, i no va tindre descendència. Amb la mort d’Isabel, el seu espòs es va convertir en el nou senyor de Cuta.

RUTA DELS POUS DE XALÓ

Els quatre pous comunals estan situats estratègicament als extrems del poble: el Pou de les Figueretes, a l’est; el de l’Assegador, al sud; el de la Basseta, al sud-oest i el de les Forques, a l’oest. A la part nord no hi havia cap pou, perquè era la séquia major la que proporcionava l’aigua necessària tant per a usos domèstics com agrícoles. 

MÉS DADES SOBRE LA FESTA DE SANT ANTONI

Per mitjà d’unes anotacions fetes per mossén Josep Paradís en els llibres parroquials, se sap que el 1687 un veí de Xaló dit Martí Pastor va ser clavario de S. Antonio i que, entre les despeses que va originar la festa d’aquell any, s’hi trobaven les del pambenet i la processó.

QUE POC FALTA PER A SANT ANTONI!

Les primeres referències documentals sobre l’altar de Sant Antoni Abat (dit també “del porquet") es remunten a l’any 1654: primo, un frontal de guadamazil; ítem, dos toallas con randa; ítem, un frontal de red de hilo de cáñamo con aforro de viento; ítem, una lámpara de alatón; ítem, dos candelabros de alatón. 

EL TRÀFEC DE LA COLLITA

La sessió del Plenari de l’Ajuntament de Xaló prevista per al dia 23 de setembre de l’any 1860 no es va poder celebrar perquè la major part dels regidors estaven a les seues casetes. En l’acta corresponent es va fer la següent anotació: Que, no habiéndose reunido bastante número de concejales por estar en sus casitas de campo en la recolección de la fruta, no se ha celebrado sesión. 

LES CONSTRUCCIONS RURALS AL SEGLE XIX

L’acta de la sessió del Plenari de l’Ajuntament de Xaló del 19 d’octubre de 1844 conté una mena d’informe en què es fa referència als tipus de cases que existien a les partides de Xaló: (…) este término abunda de casas de campo habitadas sólo por sus dueños en el verano durante la recolección de la cosecha como labradores; otras construidas sólo con el objeto de tener un asilo y poderse resguardar de las lluvias durante el tiempo de sus labores; también hay otras, aunque en corto número y en diferentes puntos, habitadas continuamente. 

L'ERMITA DE SANT DOMÉNEC

L’ermita de Sant Doménec de Xaló té un gloriós passat. No només va ser la plasmació de la devoció que el poble de Xaló sentia pel rés del rosari i per Sant Doménec –el propagador d’aquesta pràctica religiosa–, sinó també l’origen de les primeres escoles de Xaló, que aleshores eren ateses per un mestre-ermità. L’edifici es va acabar el 1697, però no es va inaugurar fins el 2 de febrer de 1699. 

LA SERRA DE BÈRNIA

Aquesta és una imatge de la Serra de Bèrnia presa des del terme de Xaló, és a dir, des de la vessant nord. Històricament, les pastures d'aquesta zona van ser la causa de constants enfrontaments entre els veïns de Benissa i els de Xaló. El conflicte va començar el 1653 i es va perllongar fins al 1764, any en què es va acordar que la zona en litigi adquirira l'estatus de comuna per a les dues poblacions. La qüestió va quedar definitivament resolta el dia primer de desembre de l'any 1896, data en què dues Comissions, l'una de Benissa i l'altra de Xaló, s'hi van desplaçar amb el propòsit de practicar la delimitació i amollonament dels seus respectius termes municipals. 

ELS INICIS DE L'EMIGRACIÓ XALONERA A ALGÈRIA

Els anys centrals del segle XIX van ser especialment calamitosos per a l’agricultura de Xaló: d’una banda, entre el 1854 i el 1859 la plaga de l’oídium va atacar amb virulència les vinyes del terme i, de l’altra, l’onada de calor del juliol de 1859, les copioses nevades de l’hivern de 1860 o la sequera dels mesos d'abril i maig d'aquell mateix any van fer minvar d'una manera força sensible les collites. Davant aquesta crítica situació, alguns veïns de Xaló van prendre la decisió de marxar a Alger i Orà com a única forma d’assegurar-se la subsistència. 

L'ORIGEN DE LA XOPADA DE L'ASSUT

En la sessió plenària del 13 de desembre de 1885, a iniciativa de l’alcalde Doménec Montaner i Montaner, la Corporació xalonera va prendre l’acord de fer una plantació de xops en una franja de terreny comunal, situada entre el camí d’Alcanalí i la riba dreta del riu. Aquest és l’origen de la Xopada, segurament el paratge més visitat de Xaló. 

LA BASSA DEL MOLINET DE LLÍBER

A la bassa del Molinet de Llíber fa referència l’inventari de les terres de l’església de l’any 1654, on podem llegir: Ítem, otro pedaço ensima de la balsa del molino de Llíber, que confronta con dicha balsa y con el dicho molino. La bassa va ser transformada en bancal, però encara hui hi ha restes que ens permeten identificar-la. 

ELS ORÍGENS DE XALÓ I LLÍBER

A principis del segle XVII, en vespres de l’expulsió morisca, la Baronia de Xaló comprenia tres llocs habitats: el Ràfol de Xaló, Llíber i Benibrai. Consumada aquella, només Xaló i Llíber van aconseguir recuperar-se del daltabaix demogràfic mercés a una majoria de repobladors procedents de les Illes Balears, i sobretot de la de Mallorca. La seua presència va ser decisiva a Llíber —un lloc repoblat exclusivament per illencs—, però també força important a Xaló, on el percentatge de colons de procedència illenca va arribar a superar el 70% de la població total cap al 1646. 

LA PARTIDA DE MASSEROF

La partida de Masserof de Xaló ofereix al visitant un triple interés: natural, paisatgístic i històric pel que fa al conjunt de Les Cases i El Rodat. El nucli de Les Cases s'alça sobre un estratègic promontori, situat a la vora de la carretera que uneix Xaló amb la serra de Bèrnia. El Rodat és un antic i extens acotat de caça, delimitat per murs de pedra d'un alçària superior als tres metres.

ELS QUATRE JOANS DEL REPOBLAMENT

Després de l'expulsió dels moriscos (1609), Xaló es va quedar deshabitat. Entre els colons que van venir a repoblar-lo, hi havia dos Joan Font i dos Joan Serra, que no eren parents. Com que en aquella època només s'emprava un cognom, devia resultar difícil distingir-los. La solució que es va adoptar fou la d'esmentar a continuació del seu nom de família l'origen geogràfic de cadascú d'ells: Joan Font, mallorquí (Santa Margalida); Joan Font, català (El Vendrell); Joan Serra, mallorquí (Santa Margalida) i, finalment, Joan Serra, eivissenc. 

L'ELABORACIÓ DEL VI, UNA ANTIGA TRADICIÓ XALONERA

La població iberoromana de Xaló s’havia assentat a la vora del riu, a l’actual Pla de les Hortes. La troballa d’un forn terrisser en un solar situat en aquesta zona així ens ho confirma. Entre els materials arqueològics que hi han aparegut, resulten especialment interessants les restes d’una àmfora que servia per a transportar vi. Aquest recipient ens fa pensar que el conreu de la vinya seria una activitat agrícola habitual entre aquells primers pobladors de Xaló, i que el vi produït s’hi envasaria amb la intenció de comercialitzar-lo per àrees geogràfiques pròximes o, tal vegada, més llunyanes. És un detall que ens acosta el passat al present, perquè també ara els nostres vins són objecte de distribució dins i fora de les fronteres del territori valencià. 

EL MUSEU ETNOLÒGIC DE XALÓ

Aquest museu permet al visitant realitzar un recorregut a través de la història, l’arqueologia i els costums de Xaló, i ha seguit una dinàmica constant de creixement en tots els aspectes museístics. El centre s’ubica en un edifici de nova planta. Es tracta d'una realització arquitectònica on s’han combinat estructures tradicionals pròpies de construccions rurals de la zona amb elements de disseny actual. L’edifici consta de dos volums: l’un de planta quadrada i majors dimensions, amb un pati interior i l’altre que consisteix en un annex rectangular.